Fragment de Nabí - Josep Carner

Nabí
Cant V
(fragment)


Bell era de veure
altre cop el batre exaltat,
la pressa
del petit en l'il·limitat,
l'ocell en els aires,
el peix en el ròdol marí,
la gran vastedat que com la del cel no podríeu
saber, mesurar ni tenir;
bell era de veure que el fàcil s'eixampla,
i enllà l'impossible se us fa transparent.
Ocell, tu que daures del dia
i peix que degotes l'argent,
un goig en el cor se us aboca
llampant i lluent.
¡Oh joia
del petit en l'il·limitat!
Enfora de greus agonies
jo em veia al gran aire llençat,
del clos de la fosca tornat
dins una llargada de dies.

Tot era al món començament i joventut.
La mar mirallejava només per a un llagut.
Jo veia l'or del dia que sobre el mar s'escola.
En una cala, prop d'un pi, la negra gola
m'havia tirat a l'eixut.
Sentia l'olor de sal i olor de ginestera;
lluïa al sol un home pel turó
i anava a jeure en el tendal d'una figuera;
un fuminyol pujava damunt d'un cabanó.
-Ací, vaig dir, jo restaria
com l'arbre, com el roc. -Però la Veu vingué:
-Vés a l'esclat de Nínive, Jonàs, no passis dia:
plegats, tu arribaràs i Jo diré.
I em vaig alçar. Del roc l'ardència,
del pi l'aroma m'ignoraven el posat.
S'esvaïa tot tracte del lloc amb ma presència
com si ja hagués pres comiat.
Son gust d'embadalir perdia la mar blava;
mudà el jaient un núvol com si l'esquena em des;
sentia l'aire que es desficiava
i la mota de pols em deia: -Vés.