"L'art és la filosofia que reflecteix un pensament" (Antoni Tàpies)

dimecres, 16 de desembre del 2009

Josep Sebastià Pons - El castell del cucut

Em prenc com a obligació la d'esbrinar tot allò que pugui de Josep Sebastià Pons, un autor del Rosselló molt desconegut per a mi fins que fa un parell d'anys vaig llegir-li un poema que encara no he aconseguit de trobar. Quan em situo davant d'un poema ho faig disposada a ser impactada per quelcom que no sé definir. De vegades buscant desesperadament la paraula que pugui donar idea d'allò que he percebut en el poema (o en el fragment de poema) se m'acut de dir "ànima". És com un alè, una brisa que a voltes em dóna pau i a voltes em remou l'esperit. En definitiva que em fa prendre consciència que estic viva i que tinc sentiments.


El castell del cucut

La mort se’n va fins a un país gelat.
El cristall de la vida s’esbocina.
Ni un sol alè perdut ha decelat
la terra d’ombra on nostre mirar fina.

Quan m’oferia un bri d’herba d’amor
ta mà d’abella, pura presonera,
aquells tebis xiprers en el teu hort
eren com molls del vent de la ribera.

Mes ara, amiga, ¿on és el fer i desfer
les trenes i la cambra emblanquinada
i l’estesa d’olives del graner,
perfum d’una tenebra confiada?

El camí s’esquerdava i tu has sentit
a ta vista ma cara enfosqueïda,
i ja obria sa porta dins la nit
el castell del cucut, on tot s’oblida.