Guillem d'Efak - Madona, això no es fa

MADONA, AIXÒ NO ES FA
(I)


Madona, això no es fa.
Jo puc cantar la fruita
dolça i assequible a la vora del camí
i, si tant voleu,
les cireres sense pinyol del còctel;
però l'amor?

Recordeu
que ja d'infants ens ensenyaven fisiologia
i ens ripuntaren l'amor
bala per bala.
Digueu, doncs, ¿quin paper hi fa
t'estim, t'estim
entre el soroll de màquines?

Tal volta sí, madona,
que no me costaria gaire
d'apamar l'alè i d'inventar-me
papallones i de fer el bes vegetal
i destil·lats els tactes.

Tal volta sí que unes parpelles
i un intercanvi de salives
són quelcom més que una carícia
orgànica.

Tal volta sí
que hi ha una idea
dins cada paraula; però...
Recordeu
que ja d'infants ens ensenyaven cibernètica
i natalitat controlada
fil per randa.
Digueu, doncs, ¿quin paper hi fa
entre tantes evidències la metàfora?

Madona, no hi ha dubte,
ens estimem.
Quina vergonya
pels reblanits adolescents
fills d'una esposa comprada.


Guillem d'Efak
Madona i l'arbre
Els llibres de l'Óssa menor,
Ed. Proa,Barcelona,1970
(Premi Carles Riba 1969)

Guillem d'Efak - Blues en sol (cantat en mi)

Blues en sol (cantat en mi)

Estic tan sol
quan tu no estàs amb mi...
que sé ben redecert
que em podria morir.

Jo t'estim tant
que em sembla tornar boig.
Lo vermell ho veig blau
i lo blau ho veig roig.

Te vaig veure una volta,
me vaig enamorat,
me feres una ullada
i mai més no em podré curar.

Tu tens verí,
tu tens verí.
Això és bo per a tothom,
però no és bo per a mi.

Els dius "t'estim"
i no estimes ningú.
Conta'm mentides.
Ningú no les diu com tu.

Torna, torna...
torna'm a anomenar.
Quan tu dius el meu nom
sembla que em tornin a batejar.

Tu tens verí,
tu tens verí.
Això és bo per tothom,
però no és bo per mi.

Tan sols per culpa teva
me bolc en fang i llim.
Voldria avorrir-te
la meitat del que t'estim.


FULLANA FERRÉ, Guillem d'Efak, 1965

L'últim - Guillem d'Efak

Sé que quan conteu
la vostra conquesta
direu que trobàreu
una terra buida
quan és el contrari:
buida la deixàreu.

Vàreu sembrar blat
en lloc d'hortalissa
i en lloc de panses
vi del raïm féreu
i esclavitzàreu
els aglapits vius.

Ai, que heu fet callar el muetzí
i ens eixordau amb campanes.
Ai que ens heu robat els fills
i heu tret el vel a les mares.
Ai que ho heu esvaït tot.
Ai i encara més ai!
ai i més ai i ai encara.

Des del cim més alt
de la meva pàtria,
amb ulls entelats,
veig com els voltors
les carns espipellen
dels guerrers vençuts.

Viu no em 'gafareu
rossos dels ulls blaus
que en matar sou destres.
Jo vos maleesc
des del més alt cim
de la meva ràbia.

Ai dels rafals i alqueries,
les almonies regalades!
Ai l'enguinar dels cavalls,
ai de la cançó de l'aigua.
Tot el pla ha romàs mut.
Ai i encara més ai!
Ai i més ai i ai encara.

Guillem d'Efak

El regne al mig del mar - Guillem d'Efak

He llegit la nostra història
i molt m'ha fet cavilar,
d'ençà que en tenim memòria
tothom mos ve a ajudar.
Tothom mos ve a ajudar,
en el moment oportú
mos vénen a alliberar
i no els ha cridat ningú.

Tothom que mos ve a aidar
mos fa ses busques endins
això gira malament
cantaven els mallorquins.

Fenicis, cartaginesos,
grecs i fins i tot romans,
els moros i els genovesos,
els pisans i els catalans.
Ells tots sols tot s'ho componen
i mos tracten de pardals
i ballem al so que sonen
les multinacionals.

Guillem d'Efak, 1980