"L'art és la filosofia que reflecteix un pensament" (Antoni Tàpies)

dijous, 30 de setembre del 2010

Joan Triadú

Intento rendir un petit homenatge a Joan Triadú tot penjant un poema seu del seu únic poemari Endimió (Editorial Ariadna, Barcelona, 1948). Ja que no tinc el llibre a mà, inicio una cerca a través de la xarxa, convençuda que en algun lloc hi ha d'haver, ni que sigui, un petit fragment. Però és devades, a Internet pots trobar les coses més sorprenents però hi ha absències que et deixen estamordida. Estudis en què es parla de Triadú com a poeta, a partir d'aquesta obra, n'hi ha uns quants. Destaquen que segueix el mestratge de Carles Riba i que la seva obra s'inscriu en el postsimbolisme. Poca cosa més se'n diu, del Triadú poeta. Com a molt que aquesta obra va guanyar els Jocs Florals de la Llengua Catalana de París, 1948. Em queda pendent, doncs, de trobar temps per visitar una biblioteca i cercar entre papers. El llibre es va publicar de manera clandestina, un handicap més.

Mentrestant, no oblidem la seva tasca com a estudiós, crític i formador. Al suplement de cultura de l'Avui, d'avui dijous, encara hi ha la possibilitat de llegir el seu últim article.

No hi ha miracles - Joan Margarit

Tot i que hi ha diversos poemes de Margarit que parlen de la seva filla, el 2002 va publicar a Proa un llibre de poemes sobre ella i per a ella titulat Joana. En deixo un que evoca l'esperar i l'esperança i alhora, la tristor del mai més.

No hi ha miracles

Plovia amb deixadesa.
A les nou de la nit -dinou d'octubre-
la Joana arribava espantada al quiròfan
voltada per nosaltres, que ens quedàvem
en la saleta mal il·luminada de vora els ascensors.
Diu que ella, en un intent desesperat
de salvar-se, va dir t'estimo al metge.
Esperàvem la fada que ens tornés
la Joana tranquil·la, la de sempre,
els ulls espurnejant de confiança.
A les onze, mirant per la finestra,
les gotes de la pluja relliscaven
pel vidre com si ho fessin per la nit.
La nit era la fulla d'una dalla.

dilluns, 13 de setembre del 2010

Cançó de bressol - Vicent Andrés Estellés

Cançó de bressol

Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita
i és, d'allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se'n ve.
És la meua ama, i és l'ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.

Octubre, 1953

Dins Recomane tenebres, O.C. Vol. 1