"L'art és la filosofia que reflecteix un pensament" (Antoni Tàpies)

dimecres, 16 de desembre del 2009

Josep Sebastià Pons - El castell del cucut

Em prenc com a obligació la d'esbrinar tot allò que pugui de Josep Sebastià Pons, un autor del Rosselló molt desconegut per a mi fins que fa un parell d'anys vaig llegir-li un poema que encara no he aconseguit de trobar. Quan em situo davant d'un poema ho faig disposada a ser impactada per quelcom que no sé definir. De vegades buscant desesperadament la paraula que pugui donar idea d'allò que he percebut en el poema (o en el fragment de poema) se m'acut de dir "ànima". És com un alè, una brisa que a voltes em dóna pau i a voltes em remou l'esperit. En definitiva que em fa prendre consciència que estic viva i que tinc sentiments.


El castell del cucut

La mort se’n va fins a un país gelat.
El cristall de la vida s’esbocina.
Ni un sol alè perdut ha decelat
la terra d’ombra on nostre mirar fina.

Quan m’oferia un bri d’herba d’amor
ta mà d’abella, pura presonera,
aquells tebis xiprers en el teu hort
eren com molls del vent de la ribera.

Mes ara, amiga, ¿on és el fer i desfer
les trenes i la cambra emblanquinada
i l’estesa d’olives del graner,
perfum d’una tenebra confiada?

El camí s’esquerdava i tu has sentit
a ta vista ma cara enfosqueïda,
i ja obria sa porta dins la nit
el castell del cucut, on tot s’oblida.

dimecres, 29 de juliol del 2009

Dietari - Miquel Martí i Pol

Dietari

Dimecres, 7 d'agost. Tot el matí
perdut -o potser no- buscant l'encaix
de pensament i mots, per no fer gaire
malbé el silenci. A més a més, detalls
poc importants a tall de companatge.
Tarda lenta i tranquil·la. Algun record
mig esborrat per la llum excessiva.
Sóc tardoral, l'estiu em desgavella.
Finalment sembla que l'encaix funciona.
En suma: un dia més per afegir
a la llista no gaire estimulant
d'uns anys viscuts, diguem, entre parèntesis.


Dietari
Després de tot
Miquel Martí i Pol
Ed. Proa, Barcelona, 2002

dimarts, 28 de juliol del 2009

Temps - Joan Vinyoli

Torna'm, ah, torna'm als anys
de la noiesa,
amb els amics
a la riera, amb els passeigs
i les pistes de tenis
i el ping-pong.
No. No.

Torna'm a la furiosa
passió que de mi va fer un altre.
Ja no seré mai més el noi
que feia jocs.
I me n'alegro.

dissabte, 2 de maig del 2009

Mario Benedetti - El otro yo (conte)

El otro yo

Se trataba de un muchacho corriente: en los pantalones se le formaban rodilleras, leía historietas, hacía ruido cuando comía, se metía los dedos a la naríz, roncaba en la siesta, se llamaba Armando Corriente en todo menos en una cosa: tenía Otro Yo.

El Otro Yo usaba cierta poesía en la mirada, se enamoraba de las actrices, mentía cautelosamente , se emocionaba en los atardeceres. Al muchacho le preocupaba mucho su Otro Yo y le hacía sentirse imcómodo frente a sus amigos. Por otra parte el Otro Yo era melancólico, y debido a ello, Armando no podía ser tan vulgar como era su deseo.

Una tarde Armando llegó cansado del trabajo, se quitó los zapatos, movió lentamente los dedos de los pies y encendió la radio. En la radio estaba Mozart, pero el muchacho se durmió. Cuando despertó el Otro Yo lloraba con desconsuelo. En el primer momento, el muchacho no supo que hacer, pero después se rehizo e insultó concienzudamente al Otro Yo. Este no dijo nada, pero a la mañama siguiente se habia suicidado.

Al principio la muerte del Otro Yo fue un rudo golpe para el pobre Armando, pero enseguida pensó que ahora sí podría ser enteramente vulgar. Ese pensamiento lo reconfortó.

Sólo llevaba cinco días de luto, cuando salió la calle con el proposito de lucir su nueva y completa vulgaridad. Desde lejos vio que se acercaban sus amigos. Eso le lleno de felicidad e inmediatamente estalló en risotadas . Sin embargo, cuando pasaron junto a él, ellos no notaron su presencia. Para peor de males, el muchacho alcanzó a escuchar que comentaban: «Pobre Armando.Y pensar que parecía tan fuerte y saludable».

El muchacho no tuvo más remedio que dejar de reír y, al mismo tiempo, sintió a la altura del esternón un ahogo que se parecía bastante a la nostalgia. Pero no pudo sentir auténtica melancolía, porque toda la melancolía se la había llevado el Otro Yo.