"L'art és la filosofia que reflecteix un pensament" (Antoni Tàpies)

divendres, 25 de juny del 2010

Dos poemes de Dolors Miquel

Confesso que no sé res de la Dolors Miquel. Només sé que era (potser encara és) professora d'institut. Sobretot, sé que és poetessa.

Ahir (dijous) vaig veure que li havien fet una entrevista al suplement de Cultura de l'Avui i vaig veure que és tot un personatge, una cosa que jo ja havia mig intuït fa molts anys en una conferència on ella va intervenir-hi molt breument. Volia deixar l'enllaç a l'entrevista aquí, però l'únic que he trobat per internet ha estat una altra entrevista publicada avui mateix. Només de llegir la frase destacada ja surten unes quantes butllofes. És aquesta: Barcelona té una llengua pobríssima, no pot ser mirall de res.

A l'entrevista del suplement de Cultura de l'Avui, que li fa l'Ada Castells, entre d'altres deixa afirmacions com ara que "Per escriure has d'estar angoixat, però no em preocupo perquè la vida és tan punyetera que ja em farà la punyeta en un futur". Quan l'Ada li demana que expliqui de què va el llibre que traurà a l'octubre (La dona que mira la tele), la Dolors Miquel diu: "A mi el rotllo del poeta conceptual no m'agrada. Si no saps explicar què has fet, ja ets una merda. No entenc com aquesta època vol tant de concepte i tanta idea. De vegades penso que és per tapar la falta de continguts. No m'agrada auto-definir-me." I més endavant, sobre la poesia en el món editorial: "La poesia no hi té gaire importància. Només és per al prestigi i el testimoni, però no pas perquè la venguin. Ara hi ha molta gent jove i es fan molts recitals. Massa. L'excés ha portat a una banalització. La primera vegada que vaig participar en un recital hi havia el David Castillo, l'Enric Casasses, el Jordi Pope... hi havia alguna cosa especial."

El motiu de totes dues entrevistes és que acaba de publicar un llibre Cap home és visible, que és un recull on s'hi apleguen vora una seixantena d'autors medievals. El publica Edicions 62 i el pròleg és d'Stefano Cingolani. Em sembla una feina molt necessària i espero que el llibre no acabi, com tants d'altres que han volgut recuperar per al públic menys especialista el nostre fons literari medieval, entaforats en un magatzem de l'editorial preparats per rebre la sentència final.

De la Dolors Miquel tinc dos llibres de poemes: Gitana Roc i Llibre dels homes. M'agrada especialment el segon, que vol respondre al Llibre de les dones de Jaume Roig i destil·la ironia pels quatre cantons. Es pot dir que a l'obra de Jaume Roig que és un atac frontal i exagerat a les dones, la Dolors Miquel hi respon parodiant-lo, n'utilitza la mateixa estructura, la mateixa mètrica i la mateixa mala bava, només que ara l'objecte de l'atac és l'home.

Deixo dos poemes, un és un fragment del Llibre dels homes i l'altre és un fragment, també, però del llibre de Gitana Roc.

ON L'AUTORA PASSA EL TEMPS RECORDANT A QUI LI DÓNA LA GANA

Seràs primer
penis golafre
de color cafre,
tu el catòlic
que pateix còlic,
tu el director
del pilastró
que just s'arruga
quan la berruga
li veu la dona.
Tant se me'n dóna
que tothom sàpiga
ni que no hi càpiga
en vers estret
que ets de Canet,
canes tenyides
perdonavides
podràs dragar
aquest anar
de versos àtics
tan poc simpàtics?

Llibre dels homes, 1998

***

Però la Gitana no està per hòsties,
que no,
que ella
volia, volava, belava, brollava, s'abellia per:
abraçar-te amb els ulls,
abraçar-te amb les pestanyes,
sentir-te els dits al seu nas de cigró,
sentir l'encaix de cap entre el coll i l'espatlla,
sentir la tendresa a l'omòplat dret
i a l'esquerre i a la tíbia i a la ròtula,
sentir-la com l'aranya que cau enmig del braç
per equivocació, però s'hi està i t'hi fa
teraranyes de pessigolles
a l'olla.

Gitana Roc, 2000
***

divendres, 11 de juny del 2010

Joan Vinyoli - Manobre

Manobre

Ésser poeta: bastir
sempre en el buit, sense fi,
paraula a paraula una obra
que es perd endins de l'espai;
ser-ne tan sols un manobre
i no sentir-se mai pobre,
ni no desistir-ne mai.

És l'edifici tan alt
que mirar-lo fa vertigen;
té en el meu nucli l'origen;
qui, però, en sap el final?

Flamígera catedral
d'impuls i de paciència:
contra el fugaç, persistència,
contra el caduc, resistència,
contra els somnis, evidència
de vertebrada existència.
Oh aventura total!

Joan Vinyoli, Vers i prosa, ed. 3i4

dimecres, 16 de desembre del 2009

Josep Sebastià Pons - El castell del cucut

Em prenc com a obligació la d'esbrinar tot allò que pugui de Josep Sebastià Pons, un autor del Rosselló molt desconegut per a mi fins que fa un parell d'anys vaig llegir-li un poema que encara no he aconseguit de trobar. Quan em situo davant d'un poema ho faig disposada a ser impactada per quelcom que no sé definir. De vegades buscant desesperadament la paraula que pugui donar idea d'allò que he percebut en el poema (o en el fragment de poema) se m'acut de dir "ànima". És com un alè, una brisa que a voltes em dóna pau i a voltes em remou l'esperit. En definitiva que em fa prendre consciència que estic viva i que tinc sentiments.


El castell del cucut

La mort se’n va fins a un país gelat.
El cristall de la vida s’esbocina.
Ni un sol alè perdut ha decelat
la terra d’ombra on nostre mirar fina.

Quan m’oferia un bri d’herba d’amor
ta mà d’abella, pura presonera,
aquells tebis xiprers en el teu hort
eren com molls del vent de la ribera.

Mes ara, amiga, ¿on és el fer i desfer
les trenes i la cambra emblanquinada
i l’estesa d’olives del graner,
perfum d’una tenebra confiada?

El camí s’esquerdava i tu has sentit
a ta vista ma cara enfosqueïda,
i ja obria sa porta dins la nit
el castell del cucut, on tot s’oblida.

dimecres, 29 de juliol del 2009

Dietari - Miquel Martí i Pol

Dietari

Dimecres, 7 d'agost. Tot el matí
perdut -o potser no- buscant l'encaix
de pensament i mots, per no fer gaire
malbé el silenci. A més a més, detalls
poc importants a tall de companatge.
Tarda lenta i tranquil·la. Algun record
mig esborrat per la llum excessiva.
Sóc tardoral, l'estiu em desgavella.
Finalment sembla que l'encaix funciona.
En suma: un dia més per afegir
a la llista no gaire estimulant
d'uns anys viscuts, diguem, entre parèntesis.


Dietari
Després de tot
Miquel Martí i Pol
Ed. Proa, Barcelona, 2002

dimarts, 28 de juliol del 2009

Temps - Joan Vinyoli

Torna'm, ah, torna'm als anys
de la noiesa,
amb els amics
a la riera, amb els passeigs
i les pistes de tenis
i el ping-pong.
No. No.

Torna'm a la furiosa
passió que de mi va fer un altre.
Ja no seré mai més el noi
que feia jocs.
I me n'alegro.

dissabte, 2 de maig del 2009

Mario Benedetti - El otro yo (conte)

El otro yo

Se trataba de un muchacho corriente: en los pantalones se le formaban rodilleras, leía historietas, hacía ruido cuando comía, se metía los dedos a la naríz, roncaba en la siesta, se llamaba Armando Corriente en todo menos en una cosa: tenía Otro Yo.

El Otro Yo usaba cierta poesía en la mirada, se enamoraba de las actrices, mentía cautelosamente , se emocionaba en los atardeceres. Al muchacho le preocupaba mucho su Otro Yo y le hacía sentirse imcómodo frente a sus amigos. Por otra parte el Otro Yo era melancólico, y debido a ello, Armando no podía ser tan vulgar como era su deseo.

Una tarde Armando llegó cansado del trabajo, se quitó los zapatos, movió lentamente los dedos de los pies y encendió la radio. En la radio estaba Mozart, pero el muchacho se durmió. Cuando despertó el Otro Yo lloraba con desconsuelo. En el primer momento, el muchacho no supo que hacer, pero después se rehizo e insultó concienzudamente al Otro Yo. Este no dijo nada, pero a la mañama siguiente se habia suicidado.

Al principio la muerte del Otro Yo fue un rudo golpe para el pobre Armando, pero enseguida pensó que ahora sí podría ser enteramente vulgar. Ese pensamiento lo reconfortó.

Sólo llevaba cinco días de luto, cuando salió la calle con el proposito de lucir su nueva y completa vulgaridad. Desde lejos vio que se acercaban sus amigos. Eso le lleno de felicidad e inmediatamente estalló en risotadas . Sin embargo, cuando pasaron junto a él, ellos no notaron su presencia. Para peor de males, el muchacho alcanzó a escuchar que comentaban: «Pobre Armando.Y pensar que parecía tan fuerte y saludable».

El muchacho no tuvo más remedio que dejar de reír y, al mismo tiempo, sintió a la altura del esternón un ahogo que se parecía bastante a la nostalgia. Pero no pudo sentir auténtica melancolía, porque toda la melancolía se la había llevado el Otro Yo.

dissabte, 6 de desembre del 2008

Guillem d'Efak - Madona, això no es fa

MADONA, AIXÒ NO ES FA
(I)



Madona, això no es fa.
Jo puc cantar la fruita
dolça i assequible a la vora del camí
i, si tant voleu,
les cireres sense pinyol del còctel;
però l'amor?

Recordeu
que ja d'infants ens ensenyaven fisiologia
i ens ripuntaren l'amor
bala per bala.
Digueu, doncs, ¿quin paper hi fa
t'estim, t'estim
entre el soroll de màquines?

Tal volta sí, madona,
que no me costaria gaire
d'apamar l'alè i d'inventar-me
papallones i de fer el bes vegetal
i destil·lats els tactes.

Tal volta sí que unes parpelles
i un intercanvi de salives
són quelcom més que una carícia
orgànica.

Tal volta sí
que hi ha una idea
dins cada paraula; però...
Recordeu
que ja d'infants ens ensenyaven cibernètica
i natalitat controlada
fil per randa.
Digueu, doncs, ¿quin paper hi fa
entre tantes evidències la metàfora?

Madona, no hi ha dubte,
ens estimem.
Quina vergonya
pels reblanits adolescents
fills d'una esposa comprada.


Guillem d'Efak
Madona i l'arbre
Els llibres de l'Óssa menor,
Ed. Proa,Barcelona,1970
(Premi Carles Riba 1969)

Guillem d'Efak - Blues en sol (cantat en mi)

Blues en sol (cantat en mi)

Estic tan sol
quan tu no estàs amb mi...
que sé ben redecert
que em podria morir.

Jo t'estim tant
que em sembla tornar boig.
Lo vermell ho veig blau
i lo blau ho veig roig.

Te vaig veure una volta,
me vaig enamorat,
me feres una ullada
i mai més no em podré curar.

Tu tens verí,
tu tens verí.
Això és bo per a tothom,
però no és bo per a mi.

Els dius "t'estim"
i no estimes ningú.
Conta'm mentides.
Ningú no les diu com tu.

Torna, torna...
torna'm a anomenar.
Quan tu dius el meu nom
sembla que em tornin a batejar.

Tu tens verí,
tu tens verí.
Això és bo per tothom,
però no és bo per mi.

Tan sols per culpa teva
me bolc en fang i llim.
Voldria avorrir-te
la meitat del que t'estim.


FULLANA FERRÉ, Guillem d'Efak, 1965

David Castillo - La nit sense iguana

La nit sense iguana


Et duc una idea fixa
i tu ni te la mires.
T'acosto un grapat de dubtes
i tu els remenes a la coctelera.
Et faig trucs de màgia
i llenço els daus vint vegades
encertant sempre la xifra
i tu mai no en tens prou.

T'ensenyo les algues del mar
rescatades de l'escuma de les ones
i dius que són tan inútils
com la pinta per pentinar-me,
com el petit transmissor de ràdio per dormir,
com les tones de drogues
que han anul·lat les nostres idees
fins a convertir-les en poemes petaners,
en rimes falses
o en el mirall on tota nua
ja no ets ni el misteri
que pels ulls del carrer
inspires.


David Castillo
El pont de Mühlberg
Els llibres de l'Óssa menor
Ed.Proa, Barcelona, 2000

Himne alguerès - Ramon Clavellet

Himne Alguerès

De la banda de Ponent,
hi ha una terra llunya llunya;
és la nostra Catalunya,
bella, forta i renaixent.
En allà, nostros germans,
redimits de la gran prova.
van cantant la cançó nova
que atravessa monts i plans.
És un crit atronador
per la catalana terra,
que mil ànimes enserra
en un llaç de germanor.
Aquest crit és arribat
finses a la nostra platja.
Catalans d’Alguer, coratge!
no olvidem nostro passat.
En lo sou gloriós camí
Catalunya sempre avança;
i, per tot hont passa, llança
la llavor que ha de florir.
O germans, no disperem!
Catalunya està fent via.
Prest arribarà lo dia
en que tots renaixerem!

Ramon Clavellet
(pseudònim d'Antonio Ciuffo)