Ahir (dijous) vaig veure que li havien fet una entrevista al suplement de Cultura de l'Avui i vaig veure que és tot un personatge, una cosa que jo ja havia mig intuït fa molts anys en una conferència on ella va intervenir-hi molt breument. Volia deixar l'enllaç a l'entrevista aquí, però l'únic que he trobat per internet ha estat una altra entrevista publicada avui mateix. Només de llegir la frase destacada ja surten unes quantes butllofes. És aquesta: Barcelona té una llengua pobríssima, no pot ser mirall de res.
A l'entrevista del suplement de Cultura de l'Avui, que li fa l'Ada Castells, entre d'altres deixa afirmacions com ara que "Per escriure has d'estar angoixat, però no em preocupo perquè la vida és tan punyetera que ja em farà la punyeta en un futur". Quan l'Ada li demana que expliqui de què va el llibre que traurà a l'octubre (La dona que mira la tele), la Dolors Miquel diu: "A mi el rotllo del poeta conceptual no m'agrada. Si no saps explicar què has fet, ja ets una merda. No entenc com aquesta època vol tant de concepte i tanta idea. De vegades penso que és per tapar la falta de continguts. No m'agrada auto-definir-me." I més endavant, sobre la poesia en el món editorial: "La poesia no hi té gaire importància. Només és per al prestigi i el testimoni, però no pas perquè la venguin. Ara hi ha molta gent jove i es fan molts recitals. Massa. L'excés ha portat a una banalització. La primera vegada que vaig participar en un recital hi havia el David Castillo, l'Enric Casasses, el Jordi Pope... hi havia alguna cosa especial."
El motiu de totes dues entrevistes és que acaba de publicar un llibre Cap home és visible, que és un recull on s'hi apleguen vora una seixantena d'autors medievals. El publica Edicions 62 i el pròleg és d'Stefano Cingolani. Em sembla una feina molt necessària i espero que el llibre no acabi, com tants d'altres que han volgut recuperar per al públic menys especialista el nostre fons literari medieval, entaforats en un magatzem de l'editorial preparats per rebre la sentència final.
De la Dolors Miquel tinc dos llibres de poemes: Gitana Roc i Llibre dels homes. M'agrada especialment el segon, que vol respondre al Llibre de les dones de Jaume Roig i destil·la ironia pels quatre cantons. Es pot dir que a l'obra de Jaume Roig que és un atac frontal i exagerat a les dones, la Dolors Miquel hi respon parodiant-lo, n'utilitza la mateixa estructura, la mateixa mètrica i la mateixa mala bava, només que ara l'objecte de l'atac és l'home.
Deixo dos poemes, un és un fragment del Llibre dels homes i l'altre és un fragment, també, però del llibre de Gitana Roc.
ON L'AUTORA PASSA EL TEMPS RECORDANT A QUI LI DÓNA LA GANA
Seràs primer
penis golafre
de color cafre,
tu el catòlic
que pateix còlic,
tu el director
del pilastró
que just s'arruga
quan la berruga
li veu la dona.
Tant se me'n dóna
que tothom sàpiga
ni que no hi càpiga
en vers estret
que ets de Canet,
canes tenyides
perdonavides
podràs dragar
aquest anar
de versos àtics
tan poc simpàtics?
Seràs primer
penis golafre
de color cafre,
tu el catòlic
que pateix còlic,
tu el director
del pilastró
que just s'arruga
quan la berruga
li veu la dona.
Tant se me'n dóna
que tothom sàpiga
ni que no hi càpiga
en vers estret
que ets de Canet,
canes tenyides
perdonavides
podràs dragar
aquest anar
de versos àtics
tan poc simpàtics?
Llibre dels homes, 1998
***
Però la Gitana no està per hòsties,
que no,
que ella
volia, volava, belava, brollava, s'abellia per:
abraçar-te amb els ulls,
abraçar-te amb les pestanyes,
sentir-te els dits al seu nas de cigró,
sentir l'encaix de cap entre el coll i l'espatlla,
sentir la tendresa a l'omòplat dret
i a l'esquerre i a la tíbia i a la ròtula,
sentir-la com l'aranya que cau enmig del braç
per equivocació, però s'hi està i t'hi fa
teraranyes de pessigolles
a l'olla.
que no,
que ella
volia, volava, belava, brollava, s'abellia per:
abraçar-te amb els ulls,
abraçar-te amb les pestanyes,
sentir-te els dits al seu nas de cigró,
sentir l'encaix de cap entre el coll i l'espatlla,
sentir la tendresa a l'omòplat dret
i a l'esquerre i a la tíbia i a la ròtula,
sentir-la com l'aranya que cau enmig del braç
per equivocació, però s'hi està i t'hi fa
teraranyes de pessigolles
a l'olla.
Gitana Roc, 2000
***
