Mario Benedetti - El otro yo (conte)

El otro yo

Se trataba de un muchacho corriente: en los pantalones se le formaban rodilleras, leía historietas, hacía ruido cuando comía, se metía los dedos a la naríz, roncaba en la siesta, se llamaba Armando Corriente en todo menos en una cosa: tenía Otro Yo.

El Otro Yo usaba cierta poesía en la mirada, se enamoraba de las actrices, mentía cautelosamente , se emocionaba en los atardeceres. Al muchacho le preocupaba mucho su Otro Yo y le hacía sentirse imcómodo frente a sus amigos. Por otra parte el Otro Yo era melancólico, y debido a ello, Armando no podía ser tan vulgar como era su deseo.

Una tarde Armando llegó cansado del trabajo, se quitó los zapatos, movió lentamente los dedos de los pies y encendió la radio. En la radio estaba Mozart, pero el muchacho se durmió. Cuando despertó el Otro Yo lloraba con desconsuelo. En el primer momento, el muchacho no supo que hacer, pero después se rehizo e insultó concienzudamente al Otro Yo. Este no dijo nada, pero a la mañama siguiente se habia suicidado.

Al principio la muerte del Otro Yo fue un rudo golpe para el pobre Armando, pero enseguida pensó que ahora sí podría ser enteramente vulgar. Ese pensamiento lo reconfortó.

Sólo llevaba cinco días de luto, cuando salió la calle con el proposito de lucir su nueva y completa vulgaridad. Desde lejos vio que se acercaban sus amigos. Eso le lleno de felicidad e inmediatamente estalló en risotadas . Sin embargo, cuando pasaron junto a él, ellos no notaron su presencia. Para peor de males, el muchacho alcanzó a escuchar que comentaban: «Pobre Armando.Y pensar que parecía tan fuerte y saludable».

El muchacho no tuvo más remedio que dejar de reír y, al mismo tiempo, sintió a la altura del esternón un ahogo que se parecía bastante a la nostalgia. Pero no pudo sentir auténtica melancolía, porque toda la melancolía se la había llevado el Otro Yo.

Guillem d'Efak - Madona, això no es fa

MADONA, AIXÒ NO ES FA
(I)


Madona, això no es fa.
Jo puc cantar la fruita
dolça i assequible a la vora del camí
i, si tant voleu,
les cireres sense pinyol del còctel;
però l'amor?

Recordeu
que ja d'infants ens ensenyaven fisiologia
i ens ripuntaren l'amor
bala per bala.
Digueu, doncs, ¿quin paper hi fa
t'estim, t'estim
entre el soroll de màquines?

Tal volta sí, madona,
que no me costaria gaire
d'apamar l'alè i d'inventar-me
papallones i de fer el bes vegetal
i destil·lats els tactes.

Tal volta sí que unes parpelles
i un intercanvi de salives
són quelcom més que una carícia
orgànica.

Tal volta sí
que hi ha una idea
dins cada paraula; però...
Recordeu
que ja d'infants ens ensenyaven cibernètica
i natalitat controlada
fil per randa.
Digueu, doncs, ¿quin paper hi fa
entre tantes evidències la metàfora?

Madona, no hi ha dubte,
ens estimem.
Quina vergonya
pels reblanits adolescents
fills d'una esposa comprada.


Guillem d'Efak
Madona i l'arbre
Els llibres de l'Óssa menor,
Ed. Proa,Barcelona,1970
(Premi Carles Riba 1969)

Guillem d'Efak - Blues en sol (cantat en mi)

Blues en sol (cantat en mi)

Estic tan sol
quan tu no estàs amb mi...
que sé ben redecert
que em podria morir.

Jo t'estim tant
que em sembla tornar boig.
Lo vermell ho veig blau
i lo blau ho veig roig.

Te vaig veure una volta,
me vaig enamorat,
me feres una ullada
i mai més no em podré curar.

Tu tens verí,
tu tens verí.
Això és bo per a tothom,
però no és bo per a mi.

Els dius "t'estim"
i no estimes ningú.
Conta'm mentides.
Ningú no les diu com tu.

Torna, torna...
torna'm a anomenar.
Quan tu dius el meu nom
sembla que em tornin a batejar.

Tu tens verí,
tu tens verí.
Això és bo per tothom,
però no és bo per mi.

Tan sols per culpa teva
me bolc en fang i llim.
Voldria avorrir-te
la meitat del que t'estim.


FULLANA FERRÉ, Guillem d'Efak, 1965

David Castillo - La nit sense iguana

La nit sense iguana


Et duc una idea fixa
i tu ni te la mires.
T'acosto un grapat de dubtes
i tu els remenes a la coctelera.
Et faig trucs de màgia
i llenço els daus vint vegades
encertant sempre la xifra
i tu mai no en tens prou.

T'ensenyo les algues del mar
rescatades de l'escuma de les ones
i dius que són tan inútils
com la pinta per pentinar-me,
com el petit transmissor de ràdio per dormir,
com les tones de drogues
que han anul·lat les nostres idees
fins a convertir-les en poemes petaners,
en rimes falses
o en el mirall on tota nua
ja no ets ni el misteri
que pels ulls del carrer
inspires.


David Castillo
El pont de Mühlberg
Els llibres de l'Óssa menor
Ed.Proa, Barcelona, 2000

Himne alguerès - Ramon Clavellet

Himne Alguerès

De la banda de Ponent,
hi ha una terra llunya llunya;
és la nostra Catalunya,
bella, forta i renaixent.
En allà, nostros germans,
redimits de la gran prova.
van cantant la cançó nova
que atravessa monts i plans.
És un crit atronador
per la catalana terra,
que mil ànimes enserra
en un llaç de germanor.
Aquest crit és arribat
finses a la nostra platja.
Catalans d’Alguer, coratge!
no olvidem nostro passat.
En lo sou gloriós camí
Catalunya sempre avança;
i, per tot hont passa, llança
la llavor que ha de florir.
O germans, no disperem!
Catalunya està fent via.
Prest arribarà lo dia
en que tots renaixerem!

Ramon Clavellet
(pseudònim d'Antonio Ciuffo)

Carlos Drummond de Andrade (1902-1987)

Convite à glória

-Juntos na poeira das encruzilhadas
conquistaremos a glória.
-E de que me serve?

-Nossos nomes ressarão
nos sinos de bronze da História.
-E de que me serve?

-As mais inacessíveis princesas se curvarão
à nossa passagem.
-E de que me serve?

-Pelo teu valor e pelo teu fervor
terás uma ilha de ouro e esmeralda.
-Isto me serve.

Dos poemes de Jesús Munárriz

I
¿Qué va a quedar de estos días?

¿Qué va a quedar de estos días
borrachos de tu presencia
cuando tú seas tu ausencia
y yo mi melancolía?
¿Qué va a quedar de estos días?

¿Qué apetencia tuya y mía
arrastrará el viento loco
cuando le sepan a poco
tu soledad y la mía?
¿Qué apetencia tuya y mía?

La huella de tu aliento
será mi aliento,
la huella de tus labios
serán mis labios,
la huella de tu cuerpo
será mi cuerpo,
la huella de tus manos
serán mis manos.

¿Qué va a quedarle a la noche
rondándole por lo oscuro
cuando sea sólo un puro
e interminable derroche?
¿Qué va a quedarle a la noche?

¿Qué rincón de qué jardín
va a acordarse de nosotros
al ver felices a otros
donde nos vio a ti y a mí?
¿Qué rincón de qué jardín?

La huella de tu aliento
será mi aliento,
la huella de tus labios
serán mis labios,
la huella de tu cuerpo
será mi cuerpo,
la huella de tus manos
serán mis manos.



II
Hemos viajado juntos

Hemos viajado juntos
a toda vela,
hemos andado siempre
las mismas sendas.

Caminos del cerebro
y los sentidos,
rutas de tus ensueños
y de los míos.

Mano a mano
tú y yo
codo con codo,
viajeros por iguales
pieles y poros.

Pensamientos perdidos
labios sedientos,
deseos en la sombra,
soñar despiertos.

tú me has dado la mano:
no me la sueltes,
sabes que cualquier día
vendrá la muerte.

Mano a mano
tú y yo
codo con codo,
viajeros por iguales
pieles y poros.

Raó del cos - Maria-Mercè Marçal

IV

Des de l'urc
de la torre
més alta
-closa i opaca-
s'esbalça
l'hora
-i la paraula.
Com dues trenes,
escala oberta
de cop segada,
a banda i banda
de l'orba
mirada.

***

Covava l'ou de la mort blanca
sota l'aixella, arran de pit
i cegament alletava
l'ombra de l'ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d'alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Esclatava la rosa monstruosa
botó de glaç
on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil·lants
en el trapezi
on em contorsiono
agafada a la mà l'esglai
de l'ombra.

Com la veu del castrat
que s'eleva fins a l'excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal·lí com una deu.
La deu primera, mare.


Maria-Mercè Marçal
Raó del cos
Edicions 62-Empúries, 2000

Anna Dodas (1962-1986)

Anna Dodas era una jove escriptora que va veure i viure el final de la seva vida en un bosc de Montpeller el 1986. Tenia 24 anys i tot just començava a despuntar en la seva vessant de poeta. Havia marxat de vacances juntament amb una amiga i tenia preparat i pendent de publicació el seu segon poemari El volcà, que aplegava el conjunt de la seva poesia. Als 24 anys comptava amb un bagatge creatiu suficient com per ser tinguda en compte a l'hora d'elaborar-ne estudis i ressenyes i, si la vida no tingués aquest humor macabre, a hores d'ara probablement seria una autora plenament consagrada, col•laboraria en diferents diaris com a crítica literària, tindria uns quants estudis publicats i la seva poesia hauria evolucionat cap a un esperit més calmat i més relativista. Seria probablement l'autora de diversos contes i tindria publicada més d'una novel•la. Tenia clar quin havia de ser el seu futur, era un compromís que havia adquirit amb ella mateixa i és segur que aquest poemari que ara només és el segon, no hauria estat flor d'un dia.

Paisatge amb hivern
Poema 10

qui pensa ara en la mar
que deu bramar molt lluny
d'escumes i gavines?
aquí només les crestes
nevades que reposen
els camps colgats
en estàtiques onades

i en la nit constel•lacions
contemplant-se entotsolades

El volcà
I

sóc com el tro
gemegós que braola en la vall
foll de terror
jo sóc la vall

com el rampí
cec entre pedres
que ensopega amb el terròs

sóc la foradada
vertiginosa que escup
aigua en un salt magnífic

jo sóc el salt

no sóc res més:
una carolina molla
que aguanta la pluja
tristament

Lo corral de vidre - Antonello Colledanchise

Antonello Colledanchise és poeta, probablement deu ser el poeta més popular de l'Alguer. Per sort no és pas l'únic poeta alguerès, tot i que no m'equivoco gaire si dic que la realitat cultural algueresa ens és molt i molt desconeguda. El poema que us presento tot seguit el podeu trobar també musicat per Franca Masu, una cantant algueresa que un bon dia va decidir començar a cantar en català, amb un ritme mestís que barreja el jazz, la música celta, els ritmes mediterranis. A banda de poemes de Colledanchise, també ha musicat Antoni Arca, Carles Duarte i Rafael Caria.


LO CORRAL DE VIDRE

Així, amb les mans lligades,
ofereix el meu cos a la gent.
Embriaga de vida i cega en el cor,
jo m’he tapat los ulls per no veure
més arres del món,
i he vist qualque cosa de nou.

On sés minyona vestida de verd,
amiga d’ahir…?
Jo l’he amagada amb una mar de paraules,
de música, rondalles, mentides i llibres d’escola.
Ella corriva contenta a un corral de vidre
fins que amb el pensament se tinyiva de blanc.

Ara que me’n só despullada,
ofereix el meu cos a la gent…
i deman si és ver que existeix,
jo amb les mans en terra…
jo m’he tapat los ulls per no veure
més arres del món,
he vist qualque cosa de nou.

Antonello Colledanchise