T'estimo i no t'he vist, terra de verdes prades - Rosa Leveroni

Fa gairebé un any un anònim va deixar un comentari a l'entrada dedicada a Rosa Leveroni en què em demanava que pengés un poema d'aquesta autora titulat T'estimo i no t'he vist, terra de verdes prades. Era un adolescent de 13 anys i, deia, li demanaven aquest poema a l'escola. En aquell moment no vaig poder satisfer la seva petició. En tot internet no n'hi ha penjat ni un sol fragment i l'única manera d'aconseguir-lo és anant a una biblioteca i cercant el recull de la seva obra poètica completa, Poesia, que Edicions 62 va publicar el 1981. També es pot mirar de trobar la seva segona obra, Presència i record, de 1952, a Proa. No vaig considerar que fos jo qui hagués de fer aquesta feina, que era justament la que li corresponia de fer a aquest alumne anònim, així que vaig deixar per a més endavant, amb temps i ganes, la recerca per plaer i no pas per obligació, d'aquest poema en particular i uns quants més que caurien amb l'avinentesa.

La casualitat ha volgut que el poema hagi arribat a les meves mans gràcies a un llibre de text de 2n d'ESO. L'acompanyen dos poemes més, un L'Elionor, de Miquel Martí i Pol, i La Ginesta, de Joan Maragall. Els dos últims els deixo per a més endavant, però ara escric tot seguit el poema que em demanava aquell adolescent anònim. Mentre l'escrigui no podré evitar visualitzar el rostre d'uns hipotètics alumnes de secundària que inicien la lectura del poema amb cara d'avorriment i desídia. Però m'imagino, com sempre passa, que enmig de la massa indiferent unes poques ànimes encendran els llumets dels ulls i disfrutaran de la lectura.

T'estimo i no t'he vist, terra de verdes prades

T'estimo i no t'he vist, terra de verdes prades,

de núvols argentats i roses emporprades.

Sento el cant dels teus rius i dels teus rossinyols,

el silenci del bosc vetllat pels cabirols.

M'arriba un dolç perfum de fenc i de campanes,

de pluja benvolent i de cançons llunyanes.

El somni m'ha portat els teus llacs adormits

sota claror d'estels i cels emperesits.

I la boira suau lentament els vestia

d'una punta d'enyor i un vel de melangia.

Vaig dient el teu nom ric de ressons marins

i veig un bell vaixell i un estol de dofins.

Navego vora teu damunt d'altres onades

i servo un gran anhel com un tresor de fades...

T'estimo i no t'he vist, ara però el meu cant

d'aquest desig de tu s'anava perfumant.

Rosa Leveroni, 

Poesia, 1981