"L'art és la filosofia que reflecteix un pensament" (Antoni Tàpies)

dissabte, 8 de novembre del 2008

Raó del cos - Maria-Mercè Marçal

IV

Des de l'urc
de la torre
més alta
-closa i opaca-
s'esbalça
l'hora
-i la paraula.
Com dues trenes,
escala oberta
de cop segada,
a banda i banda
de l'orba
mirada.

***

Covava l'ou de la mort blanca
sota l'aixella, arran de pit
i cegament alletava
l'ombra de l'ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d'alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Esclatava la rosa monstruosa
botó de glaç
on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil·lants
en el trapezi
on em contorsiono
agafada a la mà l'esglai
de l'ombra.

Com la veu del castrat
que s'eleva fins a l'excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal·lí com una deu.
La deu primera, mare.


Maria-Mercè Marçal
Raó del cos
Edicions 62-Empúries, 2000

dilluns, 3 de novembre del 2008

Anna Dodas (1962-1986)

Anna Dodas era una jove escriptora que va veure i viure el final de la seva vida en un bosc de Montpeller el 1986. Tenia 24 anys i tot just començava a despuntar en la seva vessant de poeta. Havia marxat de vacances juntament amb una amiga i tenia preparat i pendent de publicació el seu segon poemari El volcà, que aplegava el conjunt de la seva poesia. Als 24 anys comptava amb un bagatge creatiu suficient com per ser tinguda en compte a l'hora d'elaborar-ne estudis i ressenyes i, si la vida no tingués aquest humor macabre, a hores d'ara probablement seria una autora plenament consagrada, col•laboraria en diferents diaris com a crítica literària, tindria uns quants estudis publicats i la seva poesia hauria evolucionat cap a un esperit més calmat i més relativista. Seria probablement l'autora de diversos contes i tindria publicada més d'una novel•la. Tenia clar quin havia de ser el seu futur, era un compromís que havia adquirit amb ella mateixa i és segur que aquest poemari que ara només és el segon, no hauria estat flor d'un dia.

Paisatge amb hivern
Poema 10


qui pensa ara en la mar
que deu bramar molt lluny
d'escumes i gavines?
aquí només les crestes
nevades que reposen
els camps colgats
en estàtiques onades

i en la nit constel•lacions
contemplant-se entotsolades

El volcà
I


sóc com el tro
gemegós que braola en la vall
foll de terror
jo sóc la vall

com el rampí
cec entre pedres
que ensopega amb el terròs

sóc la foradada
vertiginosa que escup
aigua en un salt magnífic

jo sóc el salt

no sóc res més:
una carolina molla
que aguanta la pluja
tristament