Vestida de Nit - Sílvia Pérez Cruz

La lletra d'aquesta havanera justifica plenament la meva decisió d'incloure-la en aquest blog, però, a més a més, l'actuació de la Sílvia Pérez Cruz és una joia i per això també n'afegeixo el vídeo. Com diu la cantant i compositora, aquesta cançó la van fer "el papa i la mama". El pare el veiem a l'actuació, acompanyant la seva filla. No sé com es diuen, pare i mare, però renoi... perdoneu que m'hagi quedat sense paraules.

Vestida de nit

Pinto les notes d'una havanera
blava com l'aigua d'un mar antic.
Blanca d'escuma, dolça com l'aire,
gris de gavines, daurada d'imatges,
vestida de nit.

Miro el paisatge, cerco paraules,
que omplin els versos sense neguit.
Els pins m'abracen, sento com callen,
el vent s'emporta tot l'horitzó.


Si pogués fer-me escata
i amargar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d'aquest món d'enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom

Si pogués enfilar-me a l'onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol


Els vells em parlen plens de tendresa,
d'hores viscudes amb emoció.
Joves encara, forts i valents,
prínceps de xarxa, herois de tempesta,
amics del bon temps.

Els ulls inventen noves històries,
vaixells que tornen d'un lloc de sol.
Porten tonades enamorades.
Dones i Pàtria, veles i flors.


Si pogués fer-me escata
i amargar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d'aquest món d'enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom

Si pogués enfilar-me a l'onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol.

T'estimo i no t'he vist, terra de verdes prades - Rosa Leveroni

Fa gairebé un any un anònim va deixar un comentari a l'entrada dedicada a Rosa Leveroni en què em demanava que pengés un poema d'aquesta autora titulat T'estimo i no t'he vist, terra de verdes prades. Era un adolescent de 13 anys i, deia, li demanaven aquest poema a l'escola. En aquell moment no vaig poder satisfer la seva petició. En tot internet no n'hi ha penjat ni un sol fragment i l'única manera d'aconseguir-lo és anant a una biblioteca i cercant el recull de la seva obra poètica completa, Poesia, que Edicions 62 va publicar el 1981. També es pot mirar de trobar la seva segona obra, Presència i record, de 1952, a Proa. No vaig considerar que fos jo qui hagués de fer aquesta feina, que era justament la que li corresponia de fer a aquest alumne anònim, així que vaig deixar per a més endavant, amb temps i ganes, la recerca per plaer i no pas per obligació, d'aquest poema en particular i uns quants més que caurien amb l'avinentesa.

La casualitat ha volgut que el poema hagi arribat a les meves mans gràcies a un llibre de text de 2n d'ESO. L'acompanyen dos poemes més, un L'Elionor, de Miquel Martí i Pol, i La Ginesta, de Joan Maragall. Els dos últims els deixo per a més endavant, però ara escric tot seguit el poema que em demanava aquell adolescent anònim. Mentre l'escrigui no podré evitar visualitzar el rostre d'uns hipotètics alumnes de secundària que inicien la lectura del poema amb cara d'avorriment i desídia. Però m'imagino, com sempre passa, que enmig de la massa indiferent unes poques ànimes encendran els llumets dels ulls i disfrutaran de la lectura.

T'estimo i no t'he vist, terra de verdes prades

T'estimo i no t'he vist, terra de verdes prades,

de núvols argentats i roses emporprades.

Sento el cant dels teus rius i dels teus rossinyols,

el silenci del bosc vetllat pels cabirols.

M'arriba un dolç perfum de fenc i de campanes,

de pluja benvolent i de cançons llunyanes.

El somni m'ha portat els teus llacs adormits

sota claror d'estels i cels emperesits.

I la boira suau lentament els vestia

d'una punta d'enyor i un vel de melangia.

Vaig dient el teu nom ric de ressons marins

i veig un bell vaixell i un estol de dofins.

Navego vora teu damunt d'altres onades

i servo un gran anhel com un tresor de fades...

T'estimo i no t'he vist, ara però el meu cant

d'aquest desig de tu s'anava perfumant.

Rosa Leveroni, 

Poesia, 1981

Jo - Pere Quart

JO

Se m'arrapen conquilles a desdir,
creixen arreu de mi
molses estranyes.

He naufragat temps ha
i resto encara sentimental il·lús
al cul de sac de les antimuntanyes
des d'on pretenc la mà
enguantada de bus
que em desperti la pell i les entranyes.

Pere Quart, Bestiari, Proa

Joan Triadú

Intento rendir un petit homenatge a Joan Triadú tot penjant un poema seu del seu únic poemari Endimió (Editorial Ariadna, Barcelona, 1948). Ja que no tinc el llibre a mà, inicio una cerca a través de la xarxa, convençuda que en algun lloc hi ha d'haver, ni que sigui, un petit fragment. Però és devades, a Internet pots trobar les coses més sorprenents però hi ha absències que et deixen estamordida. Estudis en què es parla de Triadú com a poeta, a partir d'aquesta obra, n'hi ha uns quants. Destaquen que segueix el mestratge de Carles Riba i que la seva obra s'inscriu en el postsimbolisme. Poca cosa més se'n diu, del Triadú poeta. Com a molt que aquesta obra va guanyar els Jocs Florals de la Llengua Catalana de París, 1948. Em queda pendent, doncs, de trobar temps per visitar una biblioteca i cercar entre papers. El llibre es va publicar de manera clandestina, un handicap més.

Mentrestant, no oblidem la seva tasca com a estudiós, crític i formador. Al suplement de cultura de l'Avui, d'avui dijous, encara hi ha la possibilitat de llegir el seu últim article.

No hi ha miracles - Joan Margarit

Tot i que hi ha diversos poemes de Margarit que parlen de la seva filla, el 2002 va publicar a Proa un llibre de poemes sobre ella i per a ella titulat Joana. En deixo un que evoca l'esperar i l'esperança i alhora, la tristor del mai més.

No hi ha miracles

Plovia amb deixadesa.
A les nou de la nit -dinou d'octubre-
la Joana arribava espantada al quiròfan
voltada per nosaltres, que ens quedàvem
en la saleta mal il·luminada de vora els ascensors.
Diu que ella, en un intent desesperat
de salvar-se, va dir t'estimo al metge.
Esperàvem la fada que ens tornés
la Joana tranquil·la, la de sempre,
els ulls espurnejant de confiança.
A les onze, mirant per la finestra,
les gotes de la pluja relliscaven
pel vidre com si ho fessin per la nit.
La nit era la fulla d'una dalla.

Cançó de bressol - Vicent Andrés Estellés

Cançó de bressol

Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita
i és, d'allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se'n ve.
És la meua ama, i és l'ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.

Octubre, 1953

Dins Recomane tenebres, O.C. Vol. 1

Dos poemes de Dolors Miquel

Confesso que no sé res de la Dolors Miquel. Només sé que era (potser encara és) professora d'institut. Sobretot, sé que és poetessa.

Ahir (dijous) vaig veure que li havien fet una entrevista al suplement de Cultura de l'Avui i vaig veure que és tot un personatge, una cosa que jo ja havia mig intuït fa molts anys en una conferència on ella va intervenir-hi molt breument. Volia deixar l'enllaç a l'entrevista aquí, però l'únic que he trobat per internet ha estat una altra entrevista publicada avui mateix. Només de llegir la frase destacada ja surten unes quantes butllofes. És aquesta: Barcelona té una llengua pobríssima, no pot ser mirall de res.

A l'entrevista del suplement de Cultura de l'Avui, que li fa l'Ada Castells, entre d'altres deixa afirmacions com ara que "Per escriure has d'estar angoixat, però no em preocupo perquè la vida és tan punyetera que ja em farà la punyeta en un futur". Quan l'Ada li demana que expliqui de què va el llibre que traurà a l'octubre (La dona que mira la tele), la Dolors Miquel diu: "A mi el rotllo del poeta conceptual no m'agrada. Si no saps explicar què has fet, ja ets una merda. No entenc com aquesta època vol tant de concepte i tanta idea. De vegades penso que és per tapar la falta de continguts. No m'agrada auto-definir-me." I més endavant, sobre la poesia en el món editorial: "La poesia no hi té gaire importància. Només és per al prestigi i el testimoni, però no pas perquè la venguin. Ara hi ha molta gent jove i es fan molts recitals. Massa. L'excés ha portat a una banalització. La primera vegada que vaig participar en un recital hi havia el David Castillo, l'Enric Casasses, el Jordi Pope... hi havia alguna cosa especial."

El motiu de totes dues entrevistes és que acaba de publicar un llibre Cap home és visible, que és un recull on s'hi apleguen vora una seixantena d'autors medievals. El publica Edicions 62 i el pròleg és d'Stefano Cingolani. Em sembla una feina molt necessària i espero que el llibre no acabi, com tants d'altres que han volgut recuperar per al públic menys especialista el nostre fons literari medieval, entaforats en un magatzem de l'editorial preparats per rebre la sentència final.

De la Dolors Miquel tinc dos llibres de poemes: Gitana Roc i Llibre dels homes. M'agrada especialment el segon, que vol respondre al Llibre de les dones de Jaume Roig i destil·la ironia pels quatre cantons. Es pot dir que a l'obra de Jaume Roig que és un atac frontal i exagerat a les dones, la Dolors Miquel hi respon parodiant-lo, n'utilitza la mateixa estructura, la mateixa mètrica i la mateixa mala bava, només que ara l'objecte de l'atac és l'home.

Deixo dos poemes, un és un fragment del Llibre dels homes i l'altre és un fragment, també, però del llibre de Gitana Roc.

ON L'AUTORA PASSA EL TEMPS RECORDANT A QUI LI DÓNA LA GANA

Seràs primer
penis golafre
de color cafre,
tu el catòlic
que pateix còlic,
tu el director
del pilastró
que just s'arruga
quan la berruga
li veu la dona.
Tant se me'n dóna
que tothom sàpiga
ni que no hi càpiga
en vers estret
que ets de Canet,
canes tenyides
perdonavides
podràs dragar
aquest anar
de versos àtics
tan poc simpàtics?

Llibre dels homes, 1998

***

Però la Gitana no està per hòsties,
que no,
que ella
volia, volava, belava, brollava, s'abellia per:
abraçar-te amb els ulls,
abraçar-te amb les pestanyes,
sentir-te els dits al seu nas de cigró,
sentir l'encaix de cap entre el coll i l'espatlla,
sentir la tendresa a l'omòplat dret
i a l'esquerre i a la tíbia i a la ròtula,
sentir-la com l'aranya que cau enmig del braç
per equivocació, però s'hi està i t'hi fa
teraranyes de pessigolles
a l'olla.

Gitana Roc, 2000

***

Joan Vinyoli - Manobre

Manobre

Ésser poeta: bastir
sempre en el buit, sense fi,
paraula a paraula una obra
que es perd endins de l'espai;
ser-ne tan sols un manobre
i no sentir-se mai pobre,
ni no desistir-ne mai.

És l'edifici tan alt
que mirar-lo fa vertigen;
té en el meu nucli l'origen;
qui, però, en sap el final?

Flamígera catedral
d'impuls i de paciència:
contra el fugaç, persistència,
contra el caduc, resistència,
contra els somnis, evidència
de vertebrada existència.
Oh aventura total!

Joan Vinyoli, Vers i prosa, ed. 3i4

Josep Sebastià Pons - El castell del cucut

Em prenc com a obligació la d'esbrinar tot allò que pugui de Josep Sebastià Pons, un autor del Rosselló molt desconegut per a mi fins que fa un parell d'anys vaig llegir-li un poema que encara no he aconseguit de trobar. Quan em situo davant d'un poema ho faig disposada a ser impactada per quelcom que no sé definir. De vegades buscant desesperadament la paraula que pugui donar idea d'allò que he percebut en el poema (o en el fragment de poema) se m'acut de dir "ànima". És com un alè, una brisa que a voltes em dóna pau i a voltes em remou l'esperit. En definitiva que em fa prendre consciència que estic viva i que tinc sentiments.


El castell del cucut

La mort se’n va fins a un país gelat.
El cristall de la vida s’esbocina.
Ni un sol alè perdut ha decelat
la terra d’ombra on nostre mirar fina.

Quan m’oferia un bri d’herba d’amor
ta mà d’abella, pura presonera,
aquells tebis xiprers en el teu hort
eren com molls del vent de la ribera.

Mes ara, amiga, ¿on és el fer i desfer
les trenes i la cambra emblanquinada
i l’estesa d’olives del graner,
perfum d’una tenebra confiada?

El camí s’esquerdava i tu has sentit
a ta vista ma cara enfosqueïda,
i ja obria sa porta dins la nit
el castell del cucut, on tot s’oblida.

Dietari - Miquel Martí i Pol

Dietari

Dimecres, 7 d'agost. Tot el matí
perdut -o potser no- buscant l'encaix
de pensament i mots, per no fer gaire
malbé el silenci. A més a més, detalls
poc importants a tall de companatge.
Tarda lenta i tranquil·la. Algun record
mig esborrat per la llum excessiva.
Sóc tardoral, l'estiu em desgavella.
Finalment sembla que l'encaix funciona.
En suma: un dia més per afegir
a la llista no gaire estimulant
d'uns anys viscuts, diguem, entre parèntesis.


Dietari
Després de tot
Miquel Martí i Pol
Ed. Proa, Barcelona, 2002