Racó de poesia

Vestida de Nit - Sílvia Pérez Cruz

2011-12-18T23:09:00.000+01:00

La lletra d'aquesta havanera justifica plenament la meva decisió d'incloure-la en aquest blog, però, a més a més, l'actuació de la Sílvia Pérez Cruz és una joia i per això també n'afegeixo el vídeo. Com diu la cantant i compositora, aquesta cançó la van fer "el papa i la mama". El pare el veiem a l'actuació, acompanyant la seva filla. No sé com es diuen, pare i mare, però renoi... perdoneu que m'hagi quedat sense paraules.

Vestida de nit

Pinto les notes d'una havanera
blava com l'aigua d'un mar antic.
Blanca d'escuma, dolça com l'aire,
gris de gavines, daurada d'imatges,
vestida de nit.

Miro el paisatge, cerco paraules,
que omplin els versos sense neguit.
Els pins m'abracen, sento com callen,
el vent s'emporta tot l'horitzó.

Si pogués fer-me escata
i amargar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d'aquest món d'enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom

Si pogués enfilar-me a l'onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol

Els vells em parlen plens de tendresa,
d'hores viscudes amb emoció.
Joves encara, forts i valents,
prínceps de xarxa, herois de tempesta,
amics del bon temps.

Els ulls inventen noves històries,
vaixells que tornen d'un lloc de sol.
Porten tonades enamorades.
Dones i Pàtria, veles i flors.

Si pogués fer-me escata
i amargar-me a la platja
per sentir sons i tardes del passat,
d'aquest món d'enyorança,
amor i calma, perfumat de lluna, foc i rom

Si pogués enfilar-me a l'onada més alta
i guarnir de palmeres el record,
escampant amb canyella totes les cales
i amb petxines fer-lis un bressol.

T'estimo i no t'he vist, terra de verdes prades - Rosa Leveroni

2011-01-31T14:50:00.000+01:00

Fa gairebé un any un anònim va deixar un comentari a l'entrada dedicada a Rosa Leveroni en què em demanava que pengés un poema d'aquesta autora titulat T'estimo i no t'he vist, terra de verdes prades. Era un adolescent de 13 anys i, deia, li demanaven aquest poema a l'escola. En aquell moment no vaig poder satisfer la seva petició. En tot internet no n'hi ha penjat ni un sol fragment i l'única manera d'aconseguir-lo és anant a una biblioteca i cercant el recull de la seva obra poètica completa, Poesia, que Edicions 62 va publicar el 1981. També es pot mirar de trobar la seva segona obra, Presència i record, de 1952, a Proa. No vaig considerar que fos jo qui hagués de fer aquesta feina, que era justament la que li corresponia de fer a aquest alumne anònim, així que vaig deixar per a més endavant, amb temps i ganes, la recerca per plaer i no pas per obligació, d'aquest poema en particular i uns quants més que caurien amb l'avinentesa.

La casualitat ha volgut que el poema hagi arribat a les meves mans gràcies a un llibre de text de 2n d'ESO. L'acompanyen dos poemes més, un L'Elionor, de Miquel Martí i Pol, i La Ginesta, de Joan Maragall. Els dos últims els deixo per a més endavant, però ara escric tot seguit el poema que em demanava aquell adolescent anònim. Mentre l'escrigui no podré evitar visualitzar el rostre d'uns hipotètics alumnes de secundària que inicien la lectura del poema amb cara d'avorriment i desídia. Però m'imagino, com sempre passa, que enmig de la massa indiferent unes poques ànimes encendran els llumets dels ulls i disfrutaran de la lectura.

T'estimo i no t'he vist, terra de verdes prades

T'estimo i no t'he vist, terra de verdes prades,

de núvols argentats i roses emporprades.

Sento el cant dels teus rius i dels teus rossinyols,

el silenci del bosc vetllat pels cabirols.

M'arriba un dolç perfum de fenc i de campanes,

de pluja benvolent i de cançons llunyanes.

El somni m'ha portat els teus llacs adormits

sota claror d'estels i cels emperesits.

I la boira suau lentament els vestia

d'una punta d'enyor i un vel de melangia.

Vaig dient el teu nom ric de ressons marins

i veig un bell vaixell i un estol de dofins.

Navego vora teu damunt d'altres onades

i servo un gran anhel com un tresor de fades...

T'estimo i no t'he vist, ara però el meu cant

d'aquest desig de tu s'anava perfumant.

Rosa Leveroni,

Poesia, 1981

Jo - Pere Quart

2010-12-29T21:07:00.000+01:00

JO

Se m'arrapen conquilles a desdir,
creixen arreu de mi
molses estranyes.

He naufragat temps ha
i resto encara sentimental il·lús
al cul de sac de les antimuntanyes
des d'on pretenc la mà
enguantada de bus
que em desperti la pell i les entranyes.

Pere Quart, Bestiari, Proa

Joan Triadú

2010-09-30T21:00:00.003+02:00

Intento rendir un petit homenatge a Joan Triadú tot penjant un poema seu del seu únic poemari Endimió (Editorial Ariadna, Barcelona, 1948). Ja que no tinc el llibre a mà, inicio una cerca a través de la xarxa, convençuda que en algun lloc hi ha d'haver, ni que sigui, un petit fragment. Però és devades, a Internet pots trobar les coses més sorprenents però hi ha absències que et deixen estamordida. Estudis en què es parla de Triadú com a poeta, a partir d'aquesta obra, n'hi ha uns quants. Destaquen que segueix el mestratge de Carles Riba i que la seva obra s'inscriu en el postsimbolisme. Poca cosa més se'n diu, del Triadú poeta. Com a molt que aquesta obra va guanyar els Jocs Florals de la Llengua Catalana de París, 1948. Em queda pendent, doncs, de trobar temps per visitar una biblioteca i cercar entre papers. El llibre es va publicar de manera clandestina, un handicap més.

Mentrestant, no oblidem la seva tasca com a estudiós, crític i formador. Al suplement de cultura de l'Avui, d'avui dijous, encara hi ha la possibilitat de llegir el seu últim article.

No hi ha miracles - Joan Margarit

2010-09-30T20:19:00.002+02:00

Tot i que hi ha diversos poemes de Margarit que parlen de la seva filla, el 2002 va publicar a Proa un llibre de poemes sobre ella i per a ella titulat Joana. En deixo un que evoca l'esperar i l'esperança i alhora, la tristor del mai més.

No hi ha miracles

Plovia amb deixadesa.
A les nou de la nit -dinou d'octubre-
la Joana arribava espantada al quiròfan
voltada per nosaltres, que ens quedàvem
en la saleta mal il·luminada de vora els ascensors.
Diu que ella, en un intent desesperat
de salvar-se, va dir t'estimo al metge.
Esperàvem la fada que ens tornés
la Joana tranquil·la, la de sempre,
els ulls espurnejant de confiança.
A les onze, mirant per la finestra,
les gotes de la pluja relliscaven
pel vidre com si ho fessin per la nit.
La nit era la fulla d'una dalla.

Cançó de bressol - Vicent Andrés Estellés

2010-09-13T14:01:00.002+02:00

Cançó de bressol

Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita
i és, d'allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se'n ve.
És la meua ama, i és l'ama
del corral i del carrer
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.

Octubre, 1953

Dins Recomane tenebres, O.C. Vol. 1

Dos poemes de Dolors Miquel

2010-06-25T18:35:00.020+02:00

Confesso que no sé res de la Dolors Miquel. Només sé que era (potser encara és) professora d'institut. Sobretot, sé que és poetessa.

Ahir (dijous) vaig veure que li havien fet una entrevista al suplement de Cultura de l'Avui i vaig veure que és tot un personatge, una cosa que jo ja havia mig intuït fa molts anys en una conferència on ella va intervenir-hi molt breument. Volia deixar l'enllaç a l'entrevista aquí, però l'únic que he trobat per internet ha estat una altra entrevista publicada avui mateix. Només de llegir la frase destacada ja surten unes quantes butllofes. És aquesta: Barcelona té una llengua pobríssima, no pot ser mirall de res.

A l'entrevista del suplement de Cultura de l'Avui, que li fa l'Ada Castells, entre d'altres deixa afirmacions com ara que "Per escriure has d'estar angoixat, però no em preocupo perquè la vida és tan punyetera que ja em farà la punyeta en un futur". Quan l'Ada li demana que expliqui de què va el llibre que traurà a l'octubre (La dona que mira la tele), la Dolors Miquel diu: "A mi el rotllo del poeta conceptual no m'agrada. Si no saps explicar què has fet, ja ets una merda. No entenc com aquesta època vol tant de concepte i tanta idea. De vegades penso que és per tapar la falta de continguts. No m'agrada auto-definir-me." I més endavant, sobre la poesia en el món editorial: "La poesia no hi té gaire importància. Només és per al prestigi i el testimoni, però no pas perquè la venguin. Ara hi ha molta gent jove i es fan molts recitals. Massa. L'excés ha portat a una banalització. La primera vegada que vaig participar en un recital hi havia el David Castillo, l'Enric Casasses, el Jordi Pope... hi havia alguna cosa especial."

El motiu de totes dues entrevistes és que acaba de publicar un llibre Cap home és visible, que és un recull on s'hi apleguen vora una seixantena d'autors medievals. El publica Edicions 62 i el pròleg és d'Stefano Cingolani. Em sembla una feina molt necessària i espero que el llibre no acabi, com tants d'altres que han volgut recuperar per al públic menys especialista el nostre fons literari medieval, entaforats en un magatzem de l'editorial preparats per rebre la sentència final.

De la Dolors Miquel tinc dos llibres de poemes: Gitana Roc i Llibre dels homes. M'agrada especialment el segon, que vol respondre al Llibre de les dones de Jaume Roig i destil·la ironia pels quatre cantons. Es pot dir que a l'obra de Jaume Roig que és un atac frontal i exagerat a les dones, la Dolors Miquel hi respon parodiant-lo, n'utilitza la mateixa estructura, la mateixa mètrica i la mateixa mala bava, només que ara l'objecte de l'atac és l'home.

Deixo dos poemes, un és un fragment del Llibre dels homes i l'altre és un fragment, també, però del llibre de Gitana Roc.

ON L'AUTORA PASSA EL TEMPS RECORDANT A QUI LI DÓNA LA GANA

Seràs primer
penis golafre
de color cafre,
tu el catòlic
que pateix còlic,
tu el director
del pilastró
que just s'arruga
quan la berruga
li veu la dona.
Tant se me'n dóna
que tothom sàpiga
ni que no hi càpiga
en vers estret
que ets de Canet,
canes tenyides
perdonavides
podràs dragar
aquest anar
de versos àtics
tan poc simpàtics?

Llibre dels homes, 1998

***

Però la Gitana no està per hòsties,
que no,
que ella
volia, volava, belava, brollava, s'abellia per:
abraçar-te amb els ulls,
abraçar-te amb les pestanyes,
sentir-te els dits al seu nas de cigró,
sentir l'encaix de cap entre el coll i l'espatlla,
sentir la tendresa a l'omòplat dret
i a l'esquerre i a la tíbia i a la ròtula,
sentir-la com l'aranya que cau enmig del braç
per equivocació, però s'hi està i t'hi fa
teraranyes de pessigolles
a l'olla.

Gitana Roc, 2000

***

Joan Vinyoli - Manobre

2010-06-11T02:14:00.004+02:00

Manobre

Ésser poeta: bastir
sempre en el buit, sense fi,
paraula a paraula una obra
que es perd endins de l'espai;
ser-ne tan sols un manobre
i no sentir-se mai pobre,
ni no desistir-ne mai.

És l'edifici tan alt
que mirar-lo fa vertigen;
té en el meu nucli l'origen;
qui, però, en sap el final?

Flamígera catedral
d'impuls i de paciència:
contra el fugaç, persistència,
contra el caduc, resistència,
contra els somnis, evidència
de vertebrada existència.
Oh aventura total!

Joan Vinyoli, Vers i prosa, ed. 3i4

Josep Sebastià Pons - El castell del cucut

2009-12-16T13:23:00.005+01:00

Em prenc com a obligació la d'esbrinar tot allò que pugui de Josep Sebastià Pons, un autor del Rosselló molt desconegut per a mi fins que fa un parell d'anys vaig llegir-li un poema que encara no he aconseguit de trobar. Quan em situo davant d'un poema ho faig disposada a ser impactada per quelcom que no sé definir. De vegades buscant desesperadament la paraula que pugui donar idea d'allò que he percebut en el poema (o en el fragment de poema) se m'acut de dir "ànima". És com un alè, una brisa que a voltes em dóna pau i a voltes em remou l'esperit. En definitiva que em fa prendre consciència que estic viva i que tinc sentiments.

El castell del cucut

La mort se’n va fins a un país gelat.
El cristall de la vida s’esbocina.
Ni un sol alè perdut ha decelat
la terra d’ombra on nostre mirar fina.

Quan m’oferia un bri d’herba d’amor
ta mà d’abella, pura presonera,
aquells tebis xiprers en el teu hort
eren com molls del vent de la ribera.

Mes ara, amiga, ¿on és el fer i desfer
les trenes i la cambra emblanquinada
i l’estesa d’olives del graner,
perfum d’una tenebra confiada?

El camí s’esquerdava i tu has sentit
a ta vista ma cara enfosqueïda,
i ja obria sa porta dins la nit
el castell del cucut, on tot s’oblida.

Dietari - Miquel Martí i Pol

2009-07-29T16:13:00.003+02:00

Dietari

Dimecres, 7 d'agost. Tot el matí
perdut -o potser no- buscant l'encaix
de pensament i mots, per no fer gaire
malbé el silenci. A més a més, detalls
poc importants a tall de companatge.
Tarda lenta i tranquil·la. Algun record
mig esborrat per la llum excessiva.
Sóc tardoral, l'estiu em desgavella.
Finalment sembla que l'encaix funciona.
En suma: un dia més per afegir
a la llista no gaire estimulant
d'uns anys viscuts, diguem, entre parèntesis.

Dietari
Després de tot
Miquel Martí i Pol
Ed. Proa, Barcelona, 2002

Temps - Joan Vinyoli

2009-07-28T01:48:00.003+02:00

Torna'm, ah, torna'm als anys
de la noiesa,
amb els amics
a la riera, amb els passeigs
i les pistes de tenis
i el ping-pong.
No. No.

Torna'm a la furiosa
passió que de mi va fer un altre.
Ja no seré mai més el noi
que feia jocs.
I me n'alegro.

Mario Benedetti - El otro yo (conte)

2009-05-02T23:57:00.002+02:00

El otro yo

Se trataba de un muchacho corriente: en los pantalones se le formaban rodilleras, leía historietas, hacía ruido cuando comía, se metía los dedos a la naríz, roncaba en la siesta, se llamaba Armando Corriente en todo menos en una cosa: tenía Otro Yo.

El Otro Yo usaba cierta poesía en la mirada, se enamoraba de las actrices, mentía cautelosamente , se emocionaba en los atardeceres. Al muchacho le preocupaba mucho su Otro Yo y le hacía sentirse imcómodo frente a sus amigos. Por otra parte el Otro Yo era melancólico, y debido a ello, Armando no podía ser tan vulgar como era su deseo.

Una tarde Armando llegó cansado del trabajo, se quitó los zapatos, movió lentamente los dedos de los pies y encendió la radio. En la radio estaba Mozart, pero el muchacho se durmió. Cuando despertó el Otro Yo lloraba con desconsuelo. En el primer momento, el muchacho no supo que hacer, pero después se rehizo e insultó concienzudamente al Otro Yo. Este no dijo nada, pero a la mañama siguiente se habia suicidado.

Al principio la muerte del Otro Yo fue un rudo golpe para el pobre Armando, pero enseguida pensó que ahora sí podría ser enteramente vulgar. Ese pensamiento lo reconfortó.

Sólo llevaba cinco días de luto, cuando salió la calle con el proposito de lucir su nueva y completa vulgaridad. Desde lejos vio que se acercaban sus amigos. Eso le lleno de felicidad e inmediatamente estalló en risotadas . Sin embargo, cuando pasaron junto a él, ellos no notaron su presencia. Para peor de males, el muchacho alcanzó a escuchar que comentaban: «Pobre Armando.Y pensar que parecía tan fuerte y saludable».

El muchacho no tuvo más remedio que dejar de reír y, al mismo tiempo, sintió a la altura del esternón un ahogo que se parecía bastante a la nostalgia. Pero no pudo sentir auténtica melancolía, porque toda la melancolía se la había llevado el Otro Yo.

Guillem d'Efak - Madona, això no es fa

2008-12-06T23:43:00.001+01:00

MADONA, AIXÒ NO ES FA
(I)

Madona, això no es fa.
Jo puc cantar la fruita
dolça i assequible a la vora del camí
i, si tant voleu,
les cireres sense pinyol del còctel;
però l'amor?

Recordeu
que ja d'infants ens ensenyaven fisiologia
i ens ripuntaren l'amor
bala per bala.
Digueu, doncs, ¿quin paper hi fa
t'estim, t'estim
entre el soroll de màquines?

Tal volta sí, madona,
que no me costaria gaire
d'apamar l'alè i d'inventar-me
papallones i de fer el bes vegetal
i destil·lats els tactes.

Tal volta sí que unes parpelles
i un intercanvi de salives
són quelcom més que una carícia
orgànica.

Tal volta sí
que hi ha una idea
dins cada paraula; però...
Recordeu
que ja d'infants ens ensenyaven cibernètica
i natalitat controlada
fil per randa.
Digueu, doncs, ¿quin paper hi fa
entre tantes evidències la metàfora?

Madona, no hi ha dubte,
ens estimem.
Quina vergonya
pels reblanits adolescents
fills d'una esposa comprada.

Guillem d'Efak
Madona i l'arbre
Els llibres de l'Óssa menor,
Ed. Proa,Barcelona,1970
(Premi Carles Riba 1969)

Guillem d'Efak - Blues en sol (cantat en mi)

2008-12-06T23:33:00.002+01:00

Blues en sol (cantat en mi)

Estic tan sol
quan tu no estàs amb mi...
que sé ben redecert
que em podria morir.

Jo t'estim tant
que em sembla tornar boig.
Lo vermell ho veig blau
i lo blau ho veig roig.

Te vaig veure una volta,
me vaig enamorat,
me feres una ullada
i mai més no em podré curar.

Tu tens verí,
tu tens verí.
Això és bo per a tothom,
però no és bo per a mi.

Els dius "t'estim"
i no estimes ningú.
Conta'm mentides.
Ningú no les diu com tu.

Torna, torna...
torna'm a anomenar.
Quan tu dius el meu nom
sembla que em tornin a batejar.

Tu tens verí,
tu tens verí.
Això és bo per tothom,
però no és bo per mi.

Tan sols per culpa teva
me bolc en fang i llim.
Voldria avorrir-te
la meitat del que t'estim.

FULLANA FERRÉ, Guillem d'Efak, 1965

David Castillo - La nit sense iguana

2008-12-06T23:27:00.001+01:00

La nit sense iguana

Et duc una idea fixa
i tu ni te la mires.
T'acosto un grapat de dubtes
i tu els remenes a la coctelera.
Et faig trucs de màgia
i llenço els daus vint vegades
encertant sempre la xifra
i tu mai no en tens prou.

T'ensenyo les algues del mar
rescatades de l'escuma de les ones
i dius que són tan inútils
com la pinta per pentinar-me,
com el petit transmissor de ràdio per dormir,
com les tones de drogues
que han anul·lat les nostres idees
fins a convertir-les en poemes petaners,
en rimes falses
o en el mirall on tota nua
ja no ets ni el misteri
que pels ulls del carrer
inspires.

David Castillo
El pont de Mühlberg
Els llibres de l'Óssa menor
Ed.Proa, Barcelona, 2000

Himne alguerès - Ramon Clavellet

2008-12-06T23:23:00.000+01:00

Himne Alguerès

De la banda de Ponent,
hi ha una terra llunya llunya;
és la nostra Catalunya,
bella, forta i renaixent.
En allà, nostros germans,
redimits de la gran prova.
van cantant la cançó nova
que atravessa monts i plans.
És un crit atronador
per la catalana terra,
que mil ànimes enserra
en un llaç de germanor.
Aquest crit és arribat
finses a la nostra platja.
Catalans d’Alguer, coratge!
no olvidem nostro passat.
En lo sou gloriós camí
Catalunya sempre avança;
i, per tot hont passa, llança
la llavor que ha de florir.
O germans, no disperem!
Catalunya està fent via.
Prest arribarà lo dia
en que tots renaixerem!

Ramon Clavellet
(pseudònim d'Antonio Ciuffo)

Carlos Drummond de Andrade (1902-1987)

2008-12-06T23:16:00.003+01:00

Convite à glória

-Juntos na poeira das encruzilhadas
conquistaremos a glória.
-E de que me serve?

-Nossos nomes ressarão
nos sinos de bronze da História.
-E de que me serve?

-As mais inacessíveis princesas se curvarão
à nossa passagem.
-E de que me serve?

-Pelo teu valor e pelo teu fervor
terás uma ilha de ouro e esmeralda.
-Isto me serve.

Dos poemes de Jesús Munárriz

2008-12-06T20:45:00.004+01:00

I
¿Qué va a quedar de estos días?

¿Qué va a quedar de estos días
borrachos de tu presencia
cuando tú seas tu ausencia
y yo mi melancolía?
¿Qué va a quedar de estos días?

¿Qué apetencia tuya y mía
arrastrará el viento loco
cuando le sepan a poco
tu soledad y la mía?
¿Qué apetencia tuya y mía?

La huella de tu aliento
será mi aliento,
la huella de tus labios
serán mis labios,
la huella de tu cuerpo
será mi cuerpo,
la huella de tus manos
serán mis manos.

¿Qué va a quedarle a la noche
rondándole por lo oscuro
cuando sea sólo un puro
e interminable derroche?
¿Qué va a quedarle a la noche?

¿Qué rincón de qué jardín
va a acordarse de nosotros
al ver felices a otros
donde nos vio a ti y a mí?
¿Qué rincón de qué jardín?

La huella de tu aliento
será mi aliento,
la huella de tus labios
serán mis labios,
la huella de tu cuerpo
será mi cuerpo,
la huella de tus manos
serán mis manos.

II
Hemos viajado juntos

Hemos viajado juntos
a toda vela,
hemos andado siempre
las mismas sendas.

Caminos del cerebro
y los sentidos,
rutas de tus ensueños
y de los míos.

Mano a mano
tú y yo
codo con codo,
viajeros por iguales
pieles y poros.

Pensamientos perdidos
labios sedientos,
deseos en la sombra,
soñar despiertos.

tú me has dado la mano:
no me la sueltes,
sabes que cualquier día
vendrá la muerte.

Mano a mano
tú y yo
codo con codo,
viajeros por iguales
pieles y poros.

Raó del cos - Maria-Mercè Marçal

2008-11-08T15:00:00.004+01:00

IV

Des de l'urc
de la torre
més alta
-closa i opaca-
s'esbalça
l'hora
-i la paraula.
Com dues trenes,
escala oberta
de cop segada,
a banda i banda
de l'orba
mirada.

***

Covava l'ou de la mort blanca
sota l'aixella, arran de pit
i cegament alletava
l'ombra de l'ala de la nit.
No ploris per mi mare a punta d'alba.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Esclatava la rosa monstruosa
botó de glaç
on lleva el crit.
Mare, no ploris per mi, mare.
No ploris per mi mare, plora amb mi.

Que el teu plor treni amb el meu la xarxa
sota els meus peus vacil·lants
en el trapezi
on em contorsiono
agafada a la mà l'esglai
de l'ombra.

Com la veu del castrat
que s'eleva fins a l'excés de la
mancança.
Des de la pèrdua que sagna
en el cant cristal·lí com una deu.
La deu primera, mare.

Maria-Mercè Marçal
Raó del cos
Edicions 62-Empúries, 2000

Anna Dodas (1962-1986)

2008-11-03T02:39:00.002+01:00

Anna Dodas era una jove escriptora que va veure i viure el final de la seva vida en un bosc de Montpeller el 1986. Tenia 24 anys i tot just començava a despuntar en la seva vessant de poeta. Havia marxat de vacances juntament amb una amiga i tenia preparat i pendent de publicació el seu segon poemari El volcà, que aplegava el conjunt de la seva poesia. Als 24 anys comptava amb un bagatge creatiu suficient com per ser tinguda en compte a l'hora d'elaborar-ne estudis i ressenyes i, si la vida no tingués aquest humor macabre, a hores d'ara probablement seria una autora plenament consagrada, col•laboraria en diferents diaris com a crítica literària, tindria uns quants estudis publicats i la seva poesia hauria evolucionat cap a un esperit més calmat i més relativista. Seria probablement l'autora de diversos contes i tindria publicada més d'una novel•la. Tenia clar quin havia de ser el seu futur, era un compromís que havia adquirit amb ella mateixa i és segur que aquest poemari que ara només és el segon, no hauria estat flor d'un dia.

Paisatge amb hivern
Poema 10

qui pensa ara en la mar
que deu bramar molt lluny
d'escumes i gavines?
aquí només les crestes
nevades que reposen
els camps colgats
en estàtiques onades

i en la nit constel•lacions
contemplant-se entotsolades

El volcà
I

sóc com el tro
gemegós que braola en la vall
foll de terror
jo sóc la vall

com el rampí
cec entre pedres
que ensopega amb el terròs

sóc la foradada
vertiginosa que escup
aigua en un salt magnífic

jo sóc el salt

no sóc res més:
una carolina molla
que aguanta la pluja
tristament

Lo corral de vidre - Antonello Colledanchise

2008-09-08T21:53:00.004+02:00

Antonello Colledanchise és poeta, probablement deu ser el poeta més popular de l'Alguer. Per sort no és pas l'únic poeta alguerès, tot i que no m'equivoco gaire si dic que la realitat cultural algueresa ens és molt i molt desconeguda. El poema que us presento tot seguit el podeu trobar també musicat per Franca Masu, una cantant algueresa que un bon dia va decidir començar a cantar en català, amb un ritme mestís que barreja el jazz, la música celta, els ritmes mediterranis. A banda de poemes de Colledanchise, també ha musicat Antoni Arca, Carles Duarte i Rafael Caria.

LO CORRAL DE VIDRE

Així, amb les mans lligades,
ofereix el meu cos a la gent.
Embriaga de vida i cega en el cor,
jo m’he tapat los ulls per no veure
més arres del món,
i he vist qualque cosa de nou.

On sés minyona vestida de verd,
amiga d’ahir…?
Jo l’he amagada amb una mar de paraules,
de música, rondalles, mentides i llibres d’escola.
Ella corriva contenta a un corral de vidre
fins que amb el pensament se tinyiva de blanc.

Ara que me’n só despullada,
ofereix el meu cos a la gent…
i deman si és ver que existeix,
jo amb les mans en terra…
jo m’he tapat los ulls per no veure
més arres del món,
he vist qualque cosa de nou.

Antonello Colledanchise

L'últim - Guillem d'Efak

2008-08-16T18:21:00.003+02:00

Sé que quan conteu
la vostra conquesta
direu que trobàreu
una terra buida
quan és el contrari:
buida la deixàreu.

Vàreu sembrar blat
en lloc d'hortalissa
i en lloc de panses
vi del raïm féreu
i esclavitzàreu
els aglapits vius.

Ai, que heu fet callar el muetzí
i ens eixordau amb campanes.
Ai que ens heu robat els fills
i heu tret el vel a les mares.
Ai que ho heu esvaït tot.
Ai i encara més ai!
ai i més ai i ai encara.

Des del cim més alt
de la meva pàtria,
amb ulls entelats,
veig com els voltors
les carns espipellen
dels guerrers vençuts.

Viu no em 'gafareu
rossos dels ulls blaus
que en matar sou destres.
Jo vos maleesc
des del més alt cim
de la meva ràbia.

Ai dels rafals i alqueries,
les almonies regalades!
Ai l'enguinar dels cavalls,
ai de la cançó de l'aigua.
Tot el pla ha romàs mut.
Ai i encara més ai!
Ai i més ai i ai encara.

Guillem d'Efak

El regne al mig del mar - Guillem d'Efak

2008-08-16T18:14:00.003+02:00

He llegit la nostra història
i molt m'ha fet cavilar,
d'ençà que en tenim memòria
tothom mos ve a ajudar.
Tothom mos ve a ajudar,
en el moment oportú
mos vénen a alliberar
i no els ha cridat ningú.

Tothom que mos ve a aidar
mos fa ses busques endins
això gira malament
cantaven els mallorquins.

Fenicis, cartaginesos,
grecs i fins i tot romans,
els moros i els genovesos,
els pisans i els catalans.
Ells tots sols tot s'ho componen
i mos tracten de pardals
i ballem al so que sonen
les multinacionals.

Guillem d'Efak, 1980

Temps era temps - Joan Manuel Serrat (cançó)

2008-07-18T20:38:00.005+02:00

No es pot dir que sigui una admiradora de Joan Manuel Serrat, però aquesta cançó seva m'agrada especialment. Tot i que aquest blog és sobre poesía, aquesta lletra hi té cabuda, algunes cançons són poemes genials, així que aquesta no serà l'última que publicaré aquí.

Temps era temps

(Joan Manuel Serrat)

Temps era temps
que vam sortir de l'ou
amb l'or a Moscú,
la pau al coll,
la flota al moll
la llenga al cul,
amb els símbols arraconats,
amb l'aiga a la font,
amb les restriccions
i l'home del sac.

Temps era temps
que més que bons o dolents
eren els nostres i han estat els únics.
Temps d'estraperlo i tramvies,
farinetes per sopar
i comuna i galliner a la galeria.

Temps d'"Una, Grande y Libre",
"Metro Goldwyn Mayer",
"Lo toma o lo deja",
"Gomas y lavajes"
Quintero, León i Quiroga;
Panellets i penellons;
Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón.

Temps era temps
que d'hora i malament
ho vam saber tot:
qui eren els reis,
d'on vénen els nens
i què menja el llop.
Tot barrejat amb el Palé,
i la Formación del
Espíritu Nacional
i els primers divendres de mes.

Senyora Francis, m'entén?
amb aquests coneixements,
què es podia esperar de nosaltres?
Si encara no sabem, senyora,
què serem quan siguem grans
els fills d'un temps,
els fills d'un país orfe.

Llibre dels homes (fragment)- Dolors Miquel

2008-07-17T23:09:00.003+02:00

Pròleg on l'autora ens fa cinc cèntims d'un ral, cinc pessetes d'un duro i acaba convertint mil peles en una capça de cols

Començo el pròleg
sense psicòleg
precipitant-me,
abalançant-me
amb sis sentits
i amb tots deu dits
sense cap regle
i a Tarragona.
Per una estona
-no gaire llarga
i un toc amarga-
faré d'artista
decadentista
i parlaré
en démodé.
Miraré bé
la o i la e.
Si no m'hi guipo
o en sec m'atipo
destronaré
tota la fe
en mi mateixa
que ara m'engreixa.

Dolors Miquel
Llibre dels homes
Edicions 62- Empúries
Poesia, 17

Pou de glaç - Susanna Rafart

2008-07-13T10:39:00.003+02:00

Llegir vides de grans poetes porta
a una alliçonadora veritat.
Sovint aquells que van tenir agitades
hores, marxaren d'aquest món incaut
deixant versos brillants i ben punyents.
D'altres, abandonaren honorables
carreres i negocis per lliurar-se
a l'art difícil de la poesia.
Massa escrigueren i massa sovint,
i el vers hi emalaltí de forma inevitable.

Susanna Rafart
Pou de glaç
Proa, 2002

Un pobre instant - Joan Margarit

2008-07-12T17:42:00.004+02:00

La mort no és més que això: el dormitori,
la tarda lluminosa a la finestra,
el radiocasset a la tauleta
-tan aturat com el teu cor-
amb les cançons cantades ja per sempre.
L'últim sospir que has fet roman encara
suspès a dintre meu: no deixo que s'acabi.
Saps quin concert és el proper, Joana?
Sents com juguen els nens al pati de l'escola?
Després d'aquesta tarda,
saps com serà la nit, la nit de primavera?
Vidrà gent.
I la casa encendrà tots els seus llums.

2 de juny del 2001

Joan Margarit
Joana
proa, 2002

IV PREMI VALLROMANES DE POESIA 2008

2008-01-19T23:58:00.000+01:00

Des del blog Entrellum em fan arribar la notícia d'aquest certamen de poesia. Hi ha de temps fins al 28 de febrer i els premis es lliuraran al març. El premi consisteix en una dotació econòmica de 600 euros i la publicació del poema a l'editorial Omicron.

Si voleu més informació podeu visitar l'entrada que s'hi dedica a Entrellum i de passada fer-hi una ullada, que està molt bé.

XIè Certamen de poesia Andreu Trias

2007-12-11T12:00:00.000+01:00

És bo de saber que el 31 de desembre finalitza el termini per presentar poemes originals al XIè Certamen de poesia Andreu Trias que es fa cada any a L'Hospitalet de Llobregat. El lliurament dels premis es realitzarà el 8 de març del 2008 al Centre Catòlic de L'Hospitalet, a la Rambla Just Oliveras.

El Certamen Poètic està dividit en quatre categories: infantil (fins a 11 anys); Juvenil A (de 12 a 14 anys); Juvenil B (de 15 a 18 anys) i Sènior, (a partir de 19 anys). L'extensió màxima és de dos full i cal lliurar cinc còpies i, evidentment, els poemes han de ser inèdits. El tema és lliure.

Com a informació suplementària us diré que un dels guanyadors del certamen anterior va ser Júlia Costa, escriptora, que va guanyar el premi amb el seu poema Maternitat. El seu últim llibre, La pols dels carrers, només es pot adquirir a través d'internet, tota una aposta per la renovació de la distribució editorial.

Si voleu més informació sobre aquest certamen, us podeu adreçar al Centre Catòlic de L'Hospitalet.

Mirall Trencat - Mercè Rodoreda (fragment)

2007-11-20T18:31:00.000+01:00

" I, pertot, l'heura que s'enfila, que escanya, que s'arrossega per ser més forta. L'heura al voltant de l'aigua. L'heura fosca, amb les fulles enterques, que mal tapaven els penjolls de raïms de granets petits i negres. Tot el que en un temps havia estat ordenat, dirigit, l'abandó i el pas de les estacions ho havien convertit en malaltia. De les branques velles, de les branques noves, de les branques esqueixades pel vent, cremades pels llamps, de tots els aixoplucs de sota de les fulles, un dia, feia anys, n'havien fugit els ocells. "

Dos poemes de Rosa Leveroni

2007-10-25T03:12:00.000+02:00

Epigrames i cançons

Jo porto dintre meu
per fer-me companyia
la solitud només.
La solitud immensa
de l'estimar infinit
que voldria ésser terra,
aire i sol, mar i estrella,
perquè fossis més meu,
perquè jo fos més teva.

Presència i record

Amb la grisor d'aquest cel
la plata de l'olivera
deu semblar toc d'uns pinzells
d'una fina transparència.
Una mar de plom al fons
condensava la tenebra.
Tota la llum ha restat
al brancam de l'olivera.

Rosa Leveroni
Epigrames i cançons
Edicions Gustau Gili
Barcelona, 1938

Fragment de Primera Història d'Esther - Salvador Espriu

2007-10-25T02:47:00.000+02:00

Fragment de Primera Història d'Esther
(Parlament d'Esther)

Quan et perdis endins
del desert de la tarda
i t'assedegui el blau
de la mar tan llunyana,
et sentiràs mirat
per la meva mirada.

Etern príncep, Jacob,
tindràs sempre companya
que peregrini amb tu
per segles i paraules.
Suportaràs la mort,
com a l'ocell la branca.

Ai, enemic camí
de les hores i l'aigua,
galop d'altius arquers
contraris a l'estàtua
de sal de qui volgué
esdevenir de marbre!
Si et tombes, els teus ulls
glaçaran esperances.

Poble trist, amb record
de ciutats molt cremades.
No t'acull cap repòs
d'ombra bona, de casa.
Només somnis, al fons
de la meva mirada.

Salvador Espriu
Primera Història d'Esther
El Cangur
Ed.62, Barcelona, 1994

Fragment de Nabí - Josep Carner

2007-10-25T02:44:00.001+02:00

Nabí
Cant V
(fragment)

Bell era de veure
altre cop el batre exaltat,
la pressa
del petit en l'il·limitat,
l'ocell en els aires,
el peix en el ròdol marí,
la gran vastedat que com la del cel no podríeu
saber, mesurar ni tenir;
bell era de veure que el fàcil s'eixampla,
i enllà l'impossible se us fa transparent.
Ocell, tu que daures del dia
i peix que degotes l'argent,
un goig en el cor se us aboca
llampant i lluent.
¡Oh joia
del petit en l'il·limitat!
Enfora de greus agonies
jo em veia al gran aire llençat,
del clos de la fosca tornat
dins una llargada de dies.

Tot era al món començament i joventut.
La mar mirallejava només per a un llagut.
Jo veia l'or del dia que sobre el mar s'escola.
En una cala, prop d'un pi, la negra gola
m'havia tirat a l'eixut.
Sentia l'olor de sal i olor de ginestera;
lluïa al sol un home pel turó
i anava a jeure en el tendal d'una figuera;
un fuminyol pujava damunt d'un cabanó.
-Ací, vaig dir, jo restaria
com l'arbre, com el roc. -Però la Veu vingué:
-Vés a l'esclat de Nínive, Jonàs, no passis dia:
plegats, tu arribaràs i Jo diré.
I em vaig alçar. Del roc l'ardència,
del pi l'aroma m'ignoraven el posat.
S'esvaïa tot tracte del lloc amb ma presència
com si ja hagués pres comiat.
Son gust d'embadalir perdia la mar blava;
mudà el jaient un núvol com si l'esquena em des;
sentia l'aire que es desficiava
i la mota de pols em deia: -Vés.

Si jo fos pescador - Joan Salvat-Papasseit

2007-10-25T02:42:00.000+02:00

Si jo fos pescador

Si jo fos pescador pescaria l'aurora,
si jo fos caçador atraparia el sol;
si fos lladre d'amor m'obririen les portes,
si fos bandit millor
que vindria tot sol:

-els carcellers del món no em sabrien mai l'ombra,

si fos lladre i bandit no em sabrien el vol.

Si tingués un vaixell m'enduria les noies,
si volien tornar deixarien llurs cors:

i en faria fanals
per a prendre'n de nous.

Joan Salvat-Papasseit
La Gesta dels Estels
Editorial Ariel, Barcelona, 1997

La Paraula - Joan Vinyoli

2007-10-25T02:39:00.000+02:00

La Paraula

Aturada ja la vida,
quiescent, vell i nafrat,
he sentit una gran crida
que a benaurança convida
per un camí no fressat.

Com és que m'he desvetllat
en una serra tan alta?
Tot el que miro m'exalta
i parlo com un orat.
Eixemplant la immensitat,
una àguila em sobrevola.
No tinc por de la rossola
ni de la nit feredat.
Qui és que aquí m'ha portat?

Adormit davant la taula
de la meva soledat,
m'hi ha portat la paraula.

Joan Vinyoli
Vers i prosa
L'Estel, Tres i Quatre,
València, 1990